VI

Veure el joc d’en Messi vol dir contemplar una cosa que va més enllà del fútbol, vol dir veure la bellesa mateixa. Una cosa semblant a un salt endavant, gairebé un calfred de certesa, una epifania gràcies a la qual aquell qui l’observa remenant la pilota deixa de percebre cap separació entre ell mateix i l’espectacle al qual assisteix i passa a fondre’s completament amb el que està veient, fins a sentir-se tot u amb aquell moviment desigual però harmònic. en això les jugades d’en Messi són comparables a les sonates d’Arturo Benedetti Michelangeli, als rostres de Raffaello, a la trompeta de Chet Baker, a les fórmules matemàtiques de la teoria dels jocs de John Nash, a tot allò que deixa de ser so, matèria o color per convertir-se en una cosa que pertany a tots els elements, a la vida mateixa. Sense cap mena de distància. I no és que fins ara hagis viscut sense, el que passa és que quan ho descobreixes, quan per primera vegada ho observes amb tanta atenció que en quedes hipnotitzat, la commoció és inevitable i no arribes més enllà d’intuir-te tu mateix. De mirar-te en el fons de tu mateix.

 

La bellesa i l’infern

Roberto Saviano