escolis

Tag: independència

Ja tenim tripulació

“Es busca tripulació per a viatge perillós. Sou baix. Fred intens. Llargs mesos de foscor completa. Perill constant. Retorn segur, dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit.”

Ernest Shackleton

 

El president Mas en el viatge del poble de Catalunya cap a la independència, demanava una tripulació nombrosa per poder atendre totes les tasques que seran necessàries per a portar a terme l’objectiu. Ho demanava però, havent fet poc cas a una part del poble, desitjós de formar part d’aquesta tripulació, que es veia en dificultats de pujar al vaixell.

En aquest dia a dia que s’ha de gestionar per tal de conduir el vaixell, una part es veia obligada a cercar literalment la subsistència en altres aigües, empesos per contramestres-assessors que, dia a dia també, decidien seguir menjant caviar en les seves cabines, abans de comprar pollastre i alimentar a tota la tripulació.

El president Mas ha aconseguit aquesta tripulació excepcional. El poble al ser preguntat ha respòs i l’hi ha dit que tothom vol formar par d’aquesta tripulació, sense deixar-nos ningú a terra. Que perquè tothom pugui menjar pollastre, alguns han de deixar de menjar caviar. Que tan sols així es pot fer. I tan si podem. És la voluntat del poble. Un nou país per a tothom. Ho volem tot.

Tinc clar que el meu vot serà per a ERC

Sóc un indecís. Però tinc clar que votaré ERC.

Malgrat que tinc clar que sense CiU i els seus votants no aconseguirem l’estat propi.

Un altra cosa seria que ERC tingués majoria absoluta, però puc intuir que això no passarà, no?

També podria votar a les CUP, ja els vaig votar a les municipals, perquè crec que la regeneració política és del tot imprescindible i que el paper que poden desenvolupar les CUP, només el poden fer les CUP.

Ens cal implicar els grans poders a l’ombra o, si mes no, no tenir-los  en contra.

Per això cal CiU, els vaig votar una vegada fa molts anys, pobre de mi, i van pactar amb l’Aznar. Però per això caldrà cedir més poder econòmic, que vol dir privatitzar serveis públics, que per altra banda és el que està fent CiU, la última Aigües Ter-Llobregat. El capital sempre vol contrapartides. Canviant l’espoli de l’estat espanyol per l’espoli de les contes de resultats d’empreses privades.

El meu vot podria ser per SI, si cal, ja que hi comparteixo objectiu i tossuderia, i en determinades ocasions cal prendre decisions dràstiques. Val a dir que a SI no l’he votat encara. No se si a l’hora de la veritat es barallaran amb el PP, Ciutadans, PSC o amb ERC o CiU.

A ICV també els vaig votar alguna vegada a les municipals, però he anat comprovant que no els costa gaire d’acomodar-se, el seu discurs és atractiu, ecològic, solidari, social, però per exemple a Reus van contribuir en la seva mesura, o no van estar el suficientment amatents per fiscalitzar aquesta infàmia anomenada INNOVA, i la gestió de Medi Ambient i Interior al capdavant del Govern de la Generalitat…, una llàstima.

De les altres opcions ja no m’ho plantejo, encara que també he votat alguna vegada al PSC, en algunes municipals i fins i tot una vegada en unes generals a l’estat espanyol. Però el PSC s’ha quedat sense ànima i s’ha convertit en un una mena de cos zombi que només es mou per lo que intueix que li passa per davant.

Jo el que vull és ser ciutadà de Catalunya. Jo el que vull és que Catalunya sigui independent. Vull que la gent de Catalunya tingui feina i oportunitats i que sigui la gent la que decideixi el seu camí. Jo he tingut l’oportunitat de parlar amb alcaldes, presidents de consells comarcals, fins i tot he escoltat alguns alts càrrecs de CiU fora de les tribunes públiques i el concepte que tenen de la gent, del poble, creieu-me, és per a posar-se a plorar. I això em fa estar alerta de que només estiguin utilitzant la veu del poble a la manifestació de l’onze de setembre.

Ja ho he dit al començament, sóc un indecís. Tinc dubtes. Les preguntes que em plantejo, potser no són les correctes, les reflexions que faig i a les conclusions que arribo, potser estan esbiaixades perquè em manquen més dades. Però com també he dit al començament votaré a ERC.

Que a ERC també se’ls poden tirar en cara moltes coses, com INNOVA a Reus, sí. Com haver donat suport a un president de la Generalitat com el Sr. Montilla, sí. Encara que personalment crec que era imprescindible per arribar a on som ara. I altres retrets que vulgueu recordar. Però el que sí que sé, perquè no ho pot qüestionar ningú, és que ERC sempre s’ha mantingut ferm en la defensa de Catalunya. No va votar aquesta constitució espanyola que ens amenaça, no va votar aquest estatut humiliant, sempre ha treballat i lluitat per la independència de Catalunya i amics meus, no estem parlant d’això? No és precisament això el que volem decidir ara?

The crooner

Des de dalt de la talaia els reietons vigilen el panorama.

Jo, resto assegut a la tercera fila de platea del Teatre Bartrina de Reus impacient per que comenci el primer acte, a Reus, de la que en podríem dir la mare de totes les campanyes electorals al Parlament de Catalunya, i que ens ha de portar a la independència d’aquesta Espanya incapacitada, que ni tan sols pot gestionar la seva pròpia misèria.

A ReusI sí, en aquesta presentació d’Esquerra Republicana de Catalunya amb coalició amb Catalunya Sí, a Reus, es va parlar de la necessitat d’allunyar-nos el més aviat possible d’un país malalt abans que aquesta malaltia se’ns emporti per davant.

Els catalans, de manera secular, hem posat totes les esperances com a poble en la preparació dels nostres fills. Els reusencs no han dubtat mai en donar prioritat a l’educació dels seus fills per damunt de qualsevol altra consideració. D’això es va parlar de manera significativa ahir al Teatre Bartrina de Reus. Si els catalans som conscients d’on rau la nostra força com a poble, el fet de minvar els recursos destinats a la preparació dels nostres fills, no en podem dir retallades, n’hauríem de dir clarament suïcidi col·lectiu. D’aquesta qüestió cabdal es va parlar ahir al Teatre Bartrina de Reus.

Si fem un repàs de la manera de fer dels catalans i la seva política al llarg de la història, només podem arribar a una conclusió. Catalunya és Europa. I Reus, París i Londres. D’aquesta realitat es va parlar ahir a Reus, al Teatre Bartrina.

Els catalans tenim una determinació individual que ens uneix i ens mou cap a fites col·lectives. Avançar. Dels recursos que ens birlen i que ens son necessaris per tal de fer les infraestructures imprescindibles per avançar. De la quantitat d’energia que malgastem en discussions estèrils amb una Espanya que només es manifesta amb la humiliació. De la capacitat  de la nostra gent per ser capdavanters en recerca avançada. De la necessitat i el convenciment de que per avançar no hi ha més camí que el de la Catalunya independent. D’això es va parlar ahir al Teatre Bartrina de Reus.

De gestió municipal. De la necessitat d’estar al costat de la gent i caminar amb tothom en els moment difícils. De gestionar la dignitat des de la confiança que t’ha donat el poble. D’estirar les orelles a aquells que s’han deixat endur per l’eròtica del poder. D’autocrítica i de generositat. De que no es pot anar de la ma dels qui ens volen aniquilar com a poble. D’això es va parlar ahir a Reus.

Ja hem perdonarà el cronista, però se me’n fot qui seia a la primera o sisena fila, de si estem en pre, in, post o intra campanya, ni qui piulava, ni què. No puc deixar d’esmenar al cronista quant inverteix l’ordre dels factors per arrodonir frases tendencioses encara que sigui els seu “modus operandi” per marcar tendència. Fer-li saber al cronista, expert en comunicació, que el que vam visualitzar ahir no era un publireportatge, encara que utilitzi la paraula amb sornegueria per les seves connotacions negatives. Però el que de veritat li preocupa al cronista és que a la llista no n’hi havia cap de Reus. Ah! que ja ho han notat…

Hi deu haver una manera de sortir d’aquí?

 

L – Puig avisa que la independència “s’està acostant a marxes forçades”

Puig avisa que la independència “s’està acostant a marxes forçades”

 

Melampo escuchó a dos carcomas que conversaban en el extremo de una viga situada encima de su cabeza. Suspirando cansadamente, una de ellas preguntó:

–¿Cuántos días de roer nos quedan todavía, hermana?

La otra, con la boca llena de polvo de madera, contestó:

–Vamos bien. La viga se caerá mañana al amanecer si no perdemos el tiempo en conversaciones banales.

 

Los mitos griegos

Robert Graves

XXII – Miquel Calçada: ‘Una crisi ferotge és també una oportunitat per a la independència’

Miquel Calçada: ‘Una crisi ferotge és també una oportunitat per a la independència’

 

LVI

Conversación de gitanos:

– Como vamos compadrito?

– Dando vueltas al atajo.

LVII

Algunos desesperados

sólo se curan con soga;

otros, con siete palabras:

la fe se ha puesto de moda.

LVIII

Creí mi hogar apagado,

y revolví la ceniza…

Me quemé la mano.

 

Proverbios y Cantares

Antonio Machado

IX

La paciència s’acabarà.

 

– Ja els heu tallat els caps? – va preguntar la Reina cridant.

– Els caps ja han desaparegut, amb el permís de la Vostra Majestat! – van respondre els soldats en veu alta.

– Molt bé! – va vociferar la Reina. – Sabeu jugar al croquet?

 

Alícia al país de les meravelles

Lewis Carroll