escolis

Tag: reus

The crooner

Des de dalt de la talaia els reietons vigilen el panorama.

Jo, resto assegut a la tercera fila de platea del Teatre Bartrina de Reus impacient per que comenci el primer acte, a Reus, de la que en podríem dir la mare de totes les campanyes electorals al Parlament de Catalunya, i que ens ha de portar a la independència d’aquesta Espanya incapacitada, que ni tan sols pot gestionar la seva pròpia misèria.

A ReusI sí, en aquesta presentació d’Esquerra Republicana de Catalunya amb coalició amb Catalunya Sí, a Reus, es va parlar de la necessitat d’allunyar-nos el més aviat possible d’un país malalt abans que aquesta malaltia se’ns emporti per davant.

Els catalans, de manera secular, hem posat totes les esperances com a poble en la preparació dels nostres fills. Els reusencs no han dubtat mai en donar prioritat a l’educació dels seus fills per damunt de qualsevol altra consideració. D’això es va parlar de manera significativa ahir al Teatre Bartrina de Reus. Si els catalans som conscients d’on rau la nostra força com a poble, el fet de minvar els recursos destinats a la preparació dels nostres fills, no en podem dir retallades, n’hauríem de dir clarament suïcidi col·lectiu. D’aquesta qüestió cabdal es va parlar ahir al Teatre Bartrina de Reus.

Si fem un repàs de la manera de fer dels catalans i la seva política al llarg de la història, només podem arribar a una conclusió. Catalunya és Europa. I Reus, París i Londres. D’aquesta realitat es va parlar ahir a Reus, al Teatre Bartrina.

Els catalans tenim una determinació individual que ens uneix i ens mou cap a fites col·lectives. Avançar. Dels recursos que ens birlen i que ens son necessaris per tal de fer les infraestructures imprescindibles per avançar. De la quantitat d’energia que malgastem en discussions estèrils amb una Espanya que només es manifesta amb la humiliació. De la capacitat  de la nostra gent per ser capdavanters en recerca avançada. De la necessitat i el convenciment de que per avançar no hi ha més camí que el de la Catalunya independent. D’això es va parlar ahir al Teatre Bartrina de Reus.

De gestió municipal. De la necessitat d’estar al costat de la gent i caminar amb tothom en els moment difícils. De gestionar la dignitat des de la confiança que t’ha donat el poble. D’estirar les orelles a aquells que s’han deixat endur per l’eròtica del poder. D’autocrítica i de generositat. De que no es pot anar de la ma dels qui ens volen aniquilar com a poble. D’això es va parlar ahir a Reus.

Ja hem perdonarà el cronista, però se me’n fot qui seia a la primera o sisena fila, de si estem en pre, in, post o intra campanya, ni qui piulava, ni què. No puc deixar d’esmenar al cronista quant inverteix l’ordre dels factors per arrodonir frases tendencioses encara que sigui els seu “modus operandi” per marcar tendència. Fer-li saber al cronista, expert en comunicació, que el que vam visualitzar ahir no era un publireportatge, encara que utilitzi la paraula amb sornegueria per les seves connotacions negatives. Però el que de veritat li preocupa al cronista és que a la llista no n’hi havia cap de Reus. Ah! que ja ho han notat…

Hi deu haver una manera de sortir d’aquí?

 

Anuncis

CVI – El comitè d’empresa de l’Ajuntament de Reus tramita un preavís de vaga per la setmana vinent

El comitè d’empresa de l’Ajuntament de Reus tramita un preavís de vaga per la setmana vinent

 

Les il·lusions no ens enganyen mai encara que ens menteixin sempre.

 

La Fontaine

XXIII – Transició reusenca

Transició reusenca

 

Mai com ara la societat no ha tingut la possibilitat d’observar les ingents quantitats de personatges mediocres que van fent la viu-viu gràcies a una curiosa aliançs tàcita.

 

Es tracta d’una espècie difícil de catalogar taxonòmicament, atès que els individus que la integren presenten característiques molt diferenciades: des de polítics de plexiglàs a periodistes de cartró, passant per funcionaris vestits al tall britànic i capellans de clergiman.

 

Tots ells tenen, però, una característica fonamental que és el tret distintiu de l’espècie: només que flairin una lleu fragància d’adversari intel·ligent, capaç, honest, efectiu, només que sentin una lleu remor de serietat, de coherència, de sentit comú, llavors, tots, com un sol home, són capaços de dur a terme les més malabàriques aliances. Amb un sol fi. Impedir que l’adversari els pugui posar en evidència.

 

Només tenen un handicap, el mediocres. La història, cruel, no els dedicarà una sola línia.

 

La maçoneria de la mediocritat, REUS DIARI, 9 d’abril de 1987

Claudi Arnavat