L’espurna de la transformació

by poper

Pregunta: Què arriba quan desapareix el nacionalisme?

Resposta: Evidentment, la intel·ligència.

He reflexionat moltes vegades i m’he fet la pregunta de si sóc nacionalista. Ho sóc? M’identifico amb alguna cosa més gran, que en podem dir nació? I en aquest cas la nació catalana? Si dic, sóc català, automàticament sóc nacionalista? I si em diuen, tu ets espanyol, el que m’ho diu és nacionalista? Llavors, perquè no em sento nacionalista? Si el meu dia a dia es veu afectat per la pressió constant del nacionalisme espanyol i me’n vull desempallegar, l’hauria de substituir per un altra nacionalisme diguem-ne català? El nacionalisme català exercirà una pressió constant sobre el meu dia a dia com ho està fent el nacionalisme espanyol? Què és el que vull? Puc extrapolar-ho a: què és el què volem els catalans?

És cert, hi ha molta gent que substituirà un nacionalisme per un altra. També hi haurà molta gent que sempre ha abraçat un sol nacionalisme, el català, encara que no l’ha pogut exercir. Que quant en un futur no massa llunyà puguin exercir plenament el seu nacionalisme, no s’estaran de donar-nos lliçons de ser bon patriota, igual que ara ens donen lliçons de com ser un bon ciutadà, un bon pare, a qui ens hem d’estimar, què és el que més ens convé.

N-OU

Diu el savi que «el nacionalisme crea conflicte. Exteriorment provoca divisions entre les persones, classificacions, guerres i destrucció. […] Interiorment aquesta significació, la identificació amb una cosa més gran, amb el país, és òbviament una forma d’expansió pròpia que alimenta el jo, cosa que esdevé una font d’angoixa psicològica. Quant hi ha intel·ligència, aleshores el nacionalisme, el patriotisme, que és una forma d’estupidesa, desapareix».

Resulta però que estic sotmès a la pressió que exerceix sobre mi el nacionalisme espanyol, que em diu com haig de parlar, com haig de fer les coses, què m’ha d’agradar, i crea lleis per disciplinar-me, corregir-me, dominar-me. Encara que la minsa quota de poder que exerceix la nació catalana, també em diu quina és la manera de ser apropiada, quines són les accions correctes, què diu molt de mi.

Continua el savi que «un canvi fonamental és essencial, que no sigui una simple reacció, que no sigui el resultat de la tensió i la pressió de les exigències de l’entorn. Coneixem la via del poder: poder per mitjà de la dominació, poder per mitjà de la disciplina, poder per mitjà del condicionament; però aquest poder només engendra més foscor, més desintegració, mals més grans».

És així com actuem? és una simple reacció a la tensió i la pressió de l’entorn? O volem deslliurar-nos veritablement del poder que ens domina? Cal que per deslliurar-nos abracem un altra mena de poder?

«[…] És únicament allò que és nou, allò que pot transformar, no pas allò que és vell. Si es persegueix el patró d’allò que és vell, qualsevol canvi és una continuïtat modificada del vell; no hi ha res de nou en això, no hi ha res de creatiu».

Llavors, perquè em commoc quant visito el museu Pau Casals, escolto el seu parlament a l’ONU i seguidament toca el Cant del Ocells? Perquè se m’entelen els ulls quant sento el Cant de la Senyera cantat per la Coral Sant Jordi? Perquè se m’encongeix el cor quant puja la canalla en un 3 de 9 i quant l’enxaneta fa l’aleta esclata d’alegria? perquè estic aquí tot sol davant de l’ordinador mirant d’escriure mentre se m’escola una llagrimeta amb l’albir d’una comunitat lliure?
street_art_98Volem un nou país per seguir el patró-nació tan vell i caduc, que tothom ha experimentat i que no aporta res de veritablement nou? O volem un nou país on la identificació no sigui amb la nació. On cadascú esculli la seva llibertat. Seria possible un país de trobada? Un país on el coneixement revertís en la comunitat? On les decisions es prenguessin en funció del bé comú i no d’interessos corporatius? Una economia basada en recursos en lloc d’una economia basada en els guanys? Un país que no condicionés la creativitat? On el passat no fos un llast ni el futur un objectiu? On es pogués viure l’instant a cada instant, conscients de la veritable realitat que ens envolta?

Ja ho sé, molts diran que això és utòpic, que el món és així, es conformaran o lluitaran aferrissadament per continuar agafats a allò que coneixen, a la realitat que han bastit seguint les recomanacions dels seus grans, llegint els seus llibres, resant al seu déu

«Sacrificant el present pel futur, això sí, sempre dient-nos que serà beneficiós per a la humanitat».

La resposta no s’ha de cercar, tothom la té, «és allà i arriba dissimuladament, sense invitació; quant som conscients de nosaltres mateixos en cada pensament, acció i sentiment, és quant veritablement la fas teva i te n’adones de manera clara quina és la resposta, llavors hi ha veritablement una possibilitat de renovació, de novetat, de revolució».

Sí, ja sé, les connotacions de la paraula revolució. Hem evolucionat, cap a on? Diuen que vivim millor que els nostres avantpassats, esteu segurs d’aquesta afirmació? Potser tenim més comoditats, però la manera de viure, de passar pel món, és realment millor? Amb aquesta crisi total que patim molts s’adonen que realment cal un canvi en aquesta evolució que ens ha portat fins aquí, una revolució, un altra manera d’actuar.

Com m’agradaria que en aquest nou país desaparegués el nacionalisme i arribés la intel·ligència, que endegués l’espurna de la transformació.

Advertisements