escolis

Categoria: Escrits

No és personal

Ada Colau, la demagògia agredolça

falacia

 

Hi ha una parauleta que escolto repetidament des de la transició en boca de qualsevol dirigent, petit o gran, d’aquest partit tan nostrat que és CDC.

DEMAGÒGIA

Per mi, que a la reunió fundacional, la van escollir a mena de mantra polític. Potser proposada per Roca Junyent. Serveix per tot. És una bona paraula. Tinc la teoria que quant trobes la paraula o el leitmotiv adient, ja has guanyat. Per exemple en la sanitat, privada o pública: El més important és el pacient. En la gestió de serveis: Ho fem per tu. Ho justifiquen tot. Aquesta última és d’inspiració divina: Jesús va morir per tu. Gràcies Senyor.

La paraula demagògia, s’utilitza per atacar l’adversari i quedes com un senyor, quines paraules que sap aquest, segur que ha llegit molt. La utilitzes per justificar una decisió impopular. La utilitzes per recolzar una llei. No, CDC no fa mai demagògia. Tots els altres son uns demagogs. Com que tinc de la meva part la parauleta, converteixo en necessàries les decisions que prenc.

Quant ja no puc treure més suc de la paraula demagògia, ja sigui perquè se’m veurà el llautó, ja sigui per vergonya torera, utilitzo la paraula populisme, no ve a ser el mateix, però per variar, cola.

En els temps en què vivim, jo aniria molt al tanto al utilitzar alegrement qualsevol de les dues paraules. I és que tant la demagògia com el populisme, quant passen de la paraula a l’acció s’evidencien per la finalitat de la seva utilització política.

Si acusem de populisme o demagògia el discurs polític d’un partit com Ciutadans o com UPyD, s’entén que utilitzen el discurs amb la finalitat política d’afavorir la seva formació i els seus interessos. Si l’endemà acusem a la plataforma d’afectats per la hipoteca de demagògia o populisme, la cosa grinyola, no hi ha finalitat política sinó primera necessitat, que pressionen els polítics, per descomptat. Dels lobbys i els lobbistes, posats a fer visió popular, en podríem dir corruptors i corruptes a més de practicar el fals dilema del mal necessari. Posar aquestes dues realitats en un mateix sac, com a mínim, és un acte d’irresponsabilitat i que a més de confondre conceptes, dona cobertura als veritables demagogs i populistes.

Utilitzar com a argument des de la tribuna política la fal·làcia, també és demagògia. Ignorància, tutela, protecció, víctima, adult minoritzat, ningú vols ser acusat de tot això, ningú vol passar per ignorant, necessitat de tutela i protecció, ningú vol esdevenir una víctima ni ser tractat d’ingenu o directament d’imbècil. Tot, per defensar acords contractuals indecents, perpetrats des de la confiança donada a uns empleats bancaris que s’han vist pressionats, empesos, obligats a fer el paper de col·laborador necessari per tal de tirar endavant robatoris, com és el cas de les accions preferents. O per defensar una política econòmica promoguda des dels diferents governs de qualsevol caire polític, basada en l’especulació i el cobrament de comissions, d’estructura piramidal on els de la base pateixen les conseqüències i tots els inductors son rescatats o recol·locats en els oligopolis que han actuat de corruptors. Utilitzar argumentalment tot això quant precisament els polítics han esmerçat els més grans esforços per convertir el més gran nombre de ciutadans possible mitjançant un reguitzell de lleis, burocràcia, acció policial i propaganda, en persones tutelades, protegides, minoritzades, com a mínim és manipulació, demonització, omissió, fal·làcia, en definitiva demagògia de manual.

Estic segur que els polítics esteu preocupats, allò que en diuen consciència, pica una mica, però molts sou teòrics i no arribeu a copsar algunes realitats socials, en aquest camp es moveu tard, a cop de titular, guanyar temps i veure que passa demà. Decrets i lleis aprovades a velocitat supersònica que afavoreixen una minoria de manera escandalosa en front a tramitacions i debats inacabables per enterrar qualsevol demanda de caire social. Mentrestant, hi ha gent que es suïcida. És una realitat, no un argument. No puc arribar a imaginar la intensitat de la desesperació. No és un discurs. El panorama és desolador, l’horitzó cobert de boira. Celebro el diagnòstic. Poder indigne. Però saps una cosa, no esdevindrà un suïcidi del sistema, la genètica del poder porta en el seu ADN el morir matant.

P.S.: Perdó, negligia la pregunta. La demagògia neix o creix?

Xiular

Eduard Voltas ‏‪@eduardvoltas

Els que han xiulat Cruyff per parlar en castellà són la mena de gent que ens farà perdre el referèndum.

Salvador Daroca ‏‪@Poper

‪@eduardvoltas i quina mena de gent ens el farà guanyar? 

Eduard Voltas ‏‪@eduardvoltas

‪@Poper La que suma, la que no fa retrets, la que aplaudeix, la que somriu, la que empatitza amb els altres, la que vol un país per a tots.

Salvador Daroca ‏‪@Poper

‪@eduardvoltas amen.

 

No se que és el que em grinyola més, si la sentència, el sil·logisme o el desdeny. Però encara que estic convençut de que s’ha escrit amb tota la bona fe del món, també estic convençut que no s’adiu a la realitat i per tant la manipula i la porta a una conclusió falsa.

Intentaré explicar-me i gràcies d’antuvi per passar per alt les meves mancances. No crec que hi hagués ningú al camp que xiulés Cruyff per parlar en castellà. Els que van xiular al Cruyff ho van fer per no parlar català. I aquesta és una graaaaan diferència amic Voltas. I no, els que van xiular no són els guardians de les essències, ni la tribu aïllada esclava de les seves tradicions paganes, ni impermeables a la realitat que els envolta. Són la mena de gent que sempre hi és. Al partit de la selecció, pagant la quota de l’Omnium, de la Plataforma per la Llengua. Que recorre el país amb el correllengua. Que va als aplecs de sardanes i aprèn a contar-la i repartir-la. Que s’implica a les consultes populars, que forma par de l’assemblea nacional catalana, que pertany a la colla de geganters del poble, a la colla de castells… totes activitats i entitats integradores. I aquesta mena de gent que penca cada dia la catalanitat, per damunt de cap mena de consideració, pot expressar el seu sentiment quant se sent estafada.

Tinc la sensació d’estafa quant ve algú i em diu, molt bé noi, tots aquets anys manifestant-te, entestant-te a comunicar-te en català, cercant l’única sala que fa l’estrena de la pel·lícula en català per anar-hi amb els teus fills, esperant fins un any per llegir la traducció d’un llibre que t’interessa …tot això està molt bé, però ara deixa fer als que hi entenen de política que tu, amb aquesta dèria que tens pel català ho engegaràs tot a rodar, que el que es tracta és de guanyar un referèndum i necessitem que sumis, no facis retrets, aplaudeixis, somriguis, empatitzis amb els altres.

I sí, jo també vull un país per a tothom i vull que molts sumin per aconseguir-lo, que no em facin retrets per voler que almenys l’entrenador de la selecció catalana en un partit, que no és altra cosa que una reivindicació, almenys digui “bona nit”, que aplaudeixi quant vulgui manifestar la meva necessitat de respecte a la llengua que jo tinc envers les altres, que empatitzi amb tots els que durant molt de temps hem estat tractats com a ciutadans de segona fila i que, amb tot, sempre tenim un somriure per encarar el dia a dia, però que de tant en tant hem de xiular.

L’espurna de la transformació

Pregunta: Què arriba quan desapareix el nacionalisme?

Resposta: Evidentment, la intel·ligència.

He reflexionat moltes vegades i m’he fet la pregunta de si sóc nacionalista. Ho sóc? M’identifico amb alguna cosa més gran, que en podem dir nació? I en aquest cas la nació catalana? Si dic, sóc català, automàticament sóc nacionalista? I si em diuen, tu ets espanyol, el que m’ho diu és nacionalista? Llavors, perquè no em sento nacionalista? Si el meu dia a dia es veu afectat per la pressió constant del nacionalisme espanyol i me’n vull desempallegar, l’hauria de substituir per un altra nacionalisme diguem-ne català? El nacionalisme català exercirà una pressió constant sobre el meu dia a dia com ho està fent el nacionalisme espanyol? Què és el que vull? Puc extrapolar-ho a: què és el què volem els catalans?

És cert, hi ha molta gent que substituirà un nacionalisme per un altra. També hi haurà molta gent que sempre ha abraçat un sol nacionalisme, el català, encara que no l’ha pogut exercir. Que quant en un futur no massa llunyà puguin exercir plenament el seu nacionalisme, no s’estaran de donar-nos lliçons de ser bon patriota, igual que ara ens donen lliçons de com ser un bon ciutadà, un bon pare, a qui ens hem d’estimar, què és el que més ens convé.

N-OU

Diu el savi que «el nacionalisme crea conflicte. Exteriorment provoca divisions entre les persones, classificacions, guerres i destrucció. […] Interiorment aquesta significació, la identificació amb una cosa més gran, amb el país, és òbviament una forma d’expansió pròpia que alimenta el jo, cosa que esdevé una font d’angoixa psicològica. Quant hi ha intel·ligència, aleshores el nacionalisme, el patriotisme, que és una forma d’estupidesa, desapareix».

Resulta però que estic sotmès a la pressió que exerceix sobre mi el nacionalisme espanyol, que em diu com haig de parlar, com haig de fer les coses, què m’ha d’agradar, i crea lleis per disciplinar-me, corregir-me, dominar-me. Encara que la minsa quota de poder que exerceix la nació catalana, també em diu quina és la manera de ser apropiada, quines són les accions correctes, què diu molt de mi.

Continua el savi que «un canvi fonamental és essencial, que no sigui una simple reacció, que no sigui el resultat de la tensió i la pressió de les exigències de l’entorn. Coneixem la via del poder: poder per mitjà de la dominació, poder per mitjà de la disciplina, poder per mitjà del condicionament; però aquest poder només engendra més foscor, més desintegració, mals més grans».

És així com actuem? és una simple reacció a la tensió i la pressió de l’entorn? O volem deslliurar-nos veritablement del poder que ens domina? Cal que per deslliurar-nos abracem un altra mena de poder?

«[…] És únicament allò que és nou, allò que pot transformar, no pas allò que és vell. Si es persegueix el patró d’allò que és vell, qualsevol canvi és una continuïtat modificada del vell; no hi ha res de nou en això, no hi ha res de creatiu».

Llavors, perquè em commoc quant visito el museu Pau Casals, escolto el seu parlament a l’ONU i seguidament toca el Cant del Ocells? Perquè se m’entelen els ulls quant sento el Cant de la Senyera cantat per la Coral Sant Jordi? Perquè se m’encongeix el cor quant puja la canalla en un 3 de 9 i quant l’enxaneta fa l’aleta esclata d’alegria? perquè estic aquí tot sol davant de l’ordinador mirant d’escriure mentre se m’escola una llagrimeta amb l’albir d’una comunitat lliure?
street_art_98Volem un nou país per seguir el patró-nació tan vell i caduc, que tothom ha experimentat i que no aporta res de veritablement nou? O volem un nou país on la identificació no sigui amb la nació. On cadascú esculli la seva llibertat. Seria possible un país de trobada? Un país on el coneixement revertís en la comunitat? On les decisions es prenguessin en funció del bé comú i no d’interessos corporatius? Una economia basada en recursos en lloc d’una economia basada en els guanys? Un país que no condicionés la creativitat? On el passat no fos un llast ni el futur un objectiu? On es pogués viure l’instant a cada instant, conscients de la veritable realitat que ens envolta?

Ja ho sé, molts diran que això és utòpic, que el món és així, es conformaran o lluitaran aferrissadament per continuar agafats a allò que coneixen, a la realitat que han bastit seguint les recomanacions dels seus grans, llegint els seus llibres, resant al seu déu

«Sacrificant el present pel futur, això sí, sempre dient-nos que serà beneficiós per a la humanitat».

La resposta no s’ha de cercar, tothom la té, «és allà i arriba dissimuladament, sense invitació; quant som conscients de nosaltres mateixos en cada pensament, acció i sentiment, és quant veritablement la fas teva i te n’adones de manera clara quina és la resposta, llavors hi ha veritablement una possibilitat de renovació, de novetat, de revolució».

Sí, ja sé, les connotacions de la paraula revolució. Hem evolucionat, cap a on? Diuen que vivim millor que els nostres avantpassats, esteu segurs d’aquesta afirmació? Potser tenim més comoditats, però la manera de viure, de passar pel món, és realment millor? Amb aquesta crisi total que patim molts s’adonen que realment cal un canvi en aquesta evolució que ens ha portat fins aquí, una revolució, un altra manera d’actuar.

Com m’agradaria que en aquest nou país desaparegués el nacionalisme i arribés la intel·ligència, que endegués l’espurna de la transformació.

Sempre quedarà Lou Reed

Et vas passar l’adolescència fent preguntes de mal contestar. D’aquelles, que posen en un compromís a qui demanes les respostes. Amb el posat seriós, del que eres capaç a la teva edat, et plantaves, i miraves als ulls. Algun dia. La mateixa resposta generació darrera generació. Però tu cridaves, creences! Reviure cada dia sense treure’n l’aigua clara. Perquè no t’hi vas conformar? altres ho havien acceptat abans que tu.

Volies aprendre ràpid i el que vas trobar al teu voltant va ser la peresa endèmica que promet un futur lluminós, a canvi d’un present silenciós, dins un pou profund pintat de porpra. Més endavant, vas dir que patien un dany cerebral, que vivien en una mena d’eclipsi mental, com amagant les respostes a l’altra cara de la lluna. Acusaves de pintar la vida de color de rosa perquè combinava molt bé amb el gris. No et van fer cas Robert, ni quant explicaves, com en un conte d’hivern, que els temps estaven fent un canvi, que calia donar un cop de mà, que no emprenyéssin més amb la mateixa cançó, amb la lògica de sempre.

Et veies, allunyant-te en un tramvia de mida superlativa, deixant enrere un món caduc i miserable, sense fer cas dels que diuen, quedat. Una mica més. A ningú no l’hi importa si et prens una mica més de temps.

El reverent Jackson, amagat darrera el seu púlpit marró, acaba les seves homilies de la mateixa manera. Així sia. Llegint dels llibres que sovint tallen les ales als que frisen per emprendre el vol. Sí, viatges celestials amb música de madrigal. Volies, que com aquell ocell negre que canta en la foscor, es guarissin les ales trencades i tornessin a aprendre a volar. Però no són res més que escarabats que tot ho pinten de negre, palets de riera rodolant en el corrent del temps. Estàs segur que tant sols cal una gota Bob? i tornaran a ballar amb els peus nus damunt la terra? Dius que encara estàs dempeus, però la sang se’t congela a les venes cada matí, com la gebrada, ancorat a la ciutat de les anguiles, bevent sangria i escoltant al gran John, i la veu xiuxiuejant, a cau d’orella, recorda que avui, és un dia tan perfecte, i tu, ets tan dolent…

 

Els ulls

Em va enganyar i la vaig matar. La Mariona em picava l’ull al final de la conversa. Al trobar-la, acompanyada pels nens, el seu marit, els seus pares o les seves amigues, en una reunió, a la sortida de l’escola o en un esdeveniment social, jo, m’acostava per a presentar els meus respectes, i al acomiadar-nos, em picava l’ull. I quins ulls! El primer que s’ha de fer notar és que eren verds, però no d’aquells amb vetes marrons, sinó amb reflexos entre llimona i mandarina quant treu cap la maduresa. El coll, guarnit de perles, s’alçava maldant d’abandonar el nivell del costum. Mes avall del coll l’ambient resultava cansat, no així les mans que convidaven a l’interlocutor, amb un gest pausat, de baix a dalt, com alleugerint el pessigolleig d’una pestanya, a no parar esment de tota la cruesa que l’envoltava.

Collons! No sabia com prendre-m’ho. Si jo estava casat amb el meu Narcís! Quina complicitat hi podia haver més enllà de que ens agradaven els homes! Aquest pensament em va fer pujar la mosca al nas, i si anava darrera del meu Narcís? Ja sé que el meu Narcís fa goig, però no podia imaginar-me que em fes el salt amb una dona. Per altra banda, qui es podria resistir a la Mariona, quant jo mateix, i que el meu Narcís em perdoni, havia tingut el somni de veure-la despertar al meu costat, de ser el primer en veure obrir aquells ulls donant la benvinguda al matí.

Vaig començar a fiscalitzar tots els gestos, les paraules, les mirades. Una rialla de la Mariona a un comentari del Narcís em trasbalsava. Van començar els retrets i les les insinuacions. Només vaig aconseguir que el Narcís s’anés apartant de mi. A poc a poc vaig bastir un mur de desconfiança, dia a dia, maó a maó. El Narcís em va deixar i el pitjor és que la nostra nena va voler viure amb ell. Jo vaig caure en una profunda depressió. L’única cosa que m’apujava l’ànim era trobar-me amb la Mariona, xerrar una estona i al marxar, que em fes l’ullet. Ja sé el que esteu pensant, però amb tot aquest afer, la Mariona no en tenia cap culpa.

Aquell vespre, al sortir d’una reunió de l’escola, tornant a casa passejant ella i jo sols, m’atreví a parlar-li dels seus ulls, de totes les sensacions i tots els sentiments que em despertaven aquells ulls verds. Ella es va posar a riure de manera descontrolada, es veia que no ho podia evitar, malgrat els seus esforços per no ferir-me. Jo restava estorat. Llavors va dir. Perdona noi, però si porto lentilles de color! La vaig escanyar allí mateix amb el collaret de perles.

Els pares de la Ciència

Avui [il·legible], a cavall del segles, els sotasignants Wilkins, Newton, Hooke, Boyle, Huygens, Pepys i Penn en representació de molts altres, fidels a les Arts del mestre Ramon Llull, estem en disposició de realitzar l’acte fundacional de la Royal Society i respectant l’ordre del dia ens admetem com a socis fundadors.

L’acte fundacional, pròpiament dit, consistirà a enterrar de manera solemne la vella alquímia, déu l’hagi perdonada, i donar a llum a la ciència moderna.

Aclaparats per la magnitud de l’esdeveniment i una mica sobreexcitats per l’ocasió, parem esment a l’oportuna observació del Sr. Hooke, fent notar que s’ha comprovat empíricament que tots els presents son mascles, i degut a la naturalesa de l’acte, fa falta necessàriament una dona per poder tan sols començar la feina.

Després d’acalorades discussions entre els partidaris i detractors de la conveniència o no, d’admetre elements del sexe femení, el Sr. Penn fa un dels seus al·legats en defensa de la democràcia i la llibertat religiosa, contribuint a desencallar la situació al convenir que hi havia certes tasques que Déu havia encomanat en exclusiva a les dones i que encara que no estaven en possessió d’un enteniment prou apte per a ser admeses de ple dret, es podrien establir mecanismes contractuals per tal de compensar la seva aportació.

Newton fa constar en acta l’argument del Déu únic creador, acusant de frau teològic el misteri de la trinitat i acusà l’església de Roma de ser la bèstia de l’Apocalipsi. (s’accepta, ja sabeu com les gasta el Sr. Newton).

El Sr. Pepys recorda haver contractar els serveis d’una taquígrafa espanyola d’amples malucs i molt diligent, per tal d’ajudar-lo en la feixuga tasca d’escriptura del seu famós diari i proposa la mossa com a ferma candidata.

Amb l’aprovació unànime i amb la petició del Sr. Hooke de poder fer una sèrie de dibuixos acurats del futur esdeveniment, s’emplaça al mateix Pepys a contactar de manera epistolar amb l’espanyola per tal de fer-li arribar la nostra proposició transcendent.

S’annexen l’epístola del Sr. Pepys a la Srta. Ribas i la resposta de la Srta. Ribas.

Es procedeix a la lectura de la carta de la Srta. Ribas acceptan la tasca, amb la condició innegociable com a contraprestació als seus serveis que en el registre de la societat es faci constar per escrit el seu nom com a progenitora.

Si voleu conèixer el detalls del procés només cal que llegiu el famós diari del Sr. Pepys. La Royal Society va aconseguir el seu propòsit mitjançant l’aportació necessària de la Srta. Paciència Ribas de la localitat de Cardedeu. Com a pares s’inscrigueren els ja esmentats membres fundadors.

Arreu del món tothom sap a hores d’ara que la Paciència és la mare de la Ciència. Encara que a Cardedeu a la Paciència la coneixen com la Srta. Pepys.

P.S. El Sr. Leibniz va fer arribar per conducte diplomàtic unes ratlles des de Leipzig, tant content per l’esdeveniment, que va afirmar que la criatura era una mònada o monada i que poséssim l’accent allí on ens vingués de gust. Boyle i Huygens duran la resta de la seva vida no van poder treure-li Llull del damunt.

Estem en guerra

Senyors! quin mal que ha fet l’educació catòlica! qui més qui menys, es creu un redemptor i ens entafora una paràbola d’alt d’una muntanya. Una muntanya de fems! Esgarriats anyells del silenci. Cal ser l’Aníbal que dissecciona, cou i es menja els cervells panòptics (busca la paraula al google, hòstia!). Estem en guerra. Contra qui? On és la cara ? No en té de cara. I això, estimat amic, no havia passat mai.

No em facis riure amb les paraules, a hores d’ara no en queda cap ni una que no s’hagi prostituït. Ja no et queda ni resar, voler ser un mateix és immoral. Quant més aviat ho entenguis, millor. No ets ningú. Hi ha massa gent al món i cal fer neteja.

Desperta ara! O el teu floc d’esperança s’esvairà quant hagis decidit la nacionalitat de la teva mort. Cal guanyar aquesta batalla per seguir lluitant en aquesta guerra.

Diuen

Diuen els més vells, que torna a sentir-se aquella remor malaltissa. Diuen, que els senyals oblidats en la negror del passat, es van revelant als ulls avesats. Nous temps, empastifats de sucre candi i vaselina, narcotitzats amb neó i lluentons, amarats i xops d’intranscendència, sords en la cridòria.

Conten, que quant va passar l’altre vegada, els homes i les dones, encoratjats per la força del sofriment, enlluernats per la llum de la raó, no van adonar-se de la magnitud de la lluita ni de la força de l’enemic. Juren i perjuren que ningú, llevat d’uns quants vinguts de fora, entenien el veritable objectiu.

Van fracassar. Traïts, aniquilats, deixats a la feixuga dissort dels vençuts, acabats, rematats, perseguits, escorxats fins a l’ànima, fermats al jou de la por i de l’oblit, vexats en la iniquitat de la història.

Ara, senten els vells senyals i recorden…, fa mal la memòria, com un cop de puny al fetge que escampa el dolor fins les arrels, però ara, el dolor no fa reaccionar al cos, tant sols sacseja la raó adormida que no vol despertar sense albirar un floc d’esperança.

Qué hay, viejo?

Qué hay, viejo?

Encontraste esa verdad que andabas buscando?

El viaje de tus ojos alumbró tu soledad?

Donde estás ahora?

Estrecharon tus manos alianzas?

 

Ella está aquí.

Al tocarla, oyes su respiración pausada y rítmica.

Te imaginas como espectador de su sueño sin sonido.

Imágenes de una vida sin banda sonora.

Aprietas los ojos.

Intentas introducir su melodía.

El dolor del recuerdo,

reverbera en tu boca el eco de su olor marchito.

 

Qué no darías por la pasión del beso.

Ah… olvidaste.

Que parte?

Dejaste entrar su realidad en tu camino.

Olvidaste el destino.

Sólo viajaste.

Observador pasajero en un mundo peregrino.

Ella sigue aquí, esperando.

 

No encontraste esa verdad sin dueño.

Sin el guía que anhelabas y al que rezas.

Intuyes el lugar que un día fuiste y

añoras al muchacho y al pequeño.

Desespañolizar Catalunya

Hi ha una constant en la política i en la societat catalana fruit d’aquets llargs 300 anys de submissió, i aquesta constant és la espanyolització de Catalunya. En matemàtiques a l’expressar una fórmula on apareix una constant, aquesta és defineix perquè es manté invariable i qualsevol argument o dada que l’acompanya es veu subjecta a la influència d’aquest element.

C = k  (50ciu + 21erc + 20psc + 19pp + 13icv + 9c’s + 3cup)

Aquesta k però, no és un sol valor, sinó que és un conjunt de variables que van des de la economia, la cultura, la llengua, els serveis, els impostos, les inversions, …

Aquestes variables que configuren aquesta constant afecten de diversa manera, per la seva propietat, als diferents factors de la fórmula i els condicionen amb més o menys mesura.

C = 50ciu6k + 21erck + 20psc7k + 19pp10k + 13icv4k + 9c’s10k + 3cupk

S’admeten diferents nivells d’influència en els diversos posicionaments relatius a les múltiples qüestions que configuren el resultat final C.

Un exemple que podríem posar és el de la relació de C amb la resta del món o més concretament amb Europa, on k es converteix en una potència k2.

C=>Eu = k2·c’

Tanmateix aquesta fórmula amb aquesta constant k es revela amb tota la seva magnitud quan k incorpora un signe, positiu o negatiu, i tenint en consideració les diferents variables de k, mencionades més amunt, és evident que aquesta constant porta un signe negatiu.

C = -k2c’

A tot això, el repte que ens ocupa és com desactivar aquesta constant negativa que introduirem a la fórmula com una incògnita [x].

C = -k2c'[x]

La solució immediata és la desaparició de k de la fórmula, desvetllant la incògnita amb la declaració d’independència.

C = c’

Però malauradament no ens trobem en aquesta situació i ens cal que a cada situació i/o decisió que prenem d’ara en endavant, la incògnita [x] desactivi k perquè c’ aconsegueixi acostar-se cada vegada més a C.

Durant molt de temps el conjunt de c’ s’ha entestat a dotar aquesta [x] d’un signe positiu que ens ha donat un resultat negatiu, esperable donada la naturalesa negativa de k. No es pot deixar de constatar que en algunes qüestions aquesta k ha sigut de manera momentània positiva i conseqüentment amb resultats també positius. Però aquesta és una dada que malauradament ha desaparegut de la fórmula.

Donada la naturalesa de c’ es fa molt difícil convertir aquesta [x] de positiva a negativa per tal de desactivar la constant.

És difícil per exemple que es prenguin decisions com el tantes vegades recurrent tancament de caixes, insubmissió fiscal, sobirania lingüística, etc. Perquè a aquesta constant k en porta associada un altra que pren la forma d’amenaça constitucional de k. Així k s’ha dotat de propietats com indissolubilitats, unicitat,… reforçades amb l’ús d’una força F (amenaça militar) que acota la incògnita [x] i que lògicament influeix en el resultat de C.

C = -k2 c’ F[x]

També influeix en aquesta resposta [x] les accions individuals [x’] de cada un dels components de c’ esmentats al començament (ciu, erc, psc, pp, icv, c’s, cup) amb els seus personals graus d’influència de k.

Amb tot, una variable ha emergit amb força per acabar-ho d’adobar i no és més que la conjuntura internacional, altrament dits mercats M que incideix a tota la fórmula.

C = M (-k2 c’ F[x])

Per tal de que es donin resultats favorables, només hi ha la possibilitat d’incidir en [x’], o sigui que els actes individuals ens treguin de sobre la influència de la constant k espanyola. I per això hem de deixar de considerar els que configuren c’ com a elements distants que elegim perquè s’enfrontin sols a les decisions, n’hem de formar part, empènyer, debatre, exigir que les decisions vagin sempre en la direcció de fer que c’ s’acosti cada vegada més a C.

I després de tot això, la primera decisió és la formació del govern de c’. La que sembla que tothom vol és la formada per ciu + erc. Recordem 50ciu6k + 21erck. Per aconseguir que aquesta sigui una bona decisió [x] caldria treure’s de sobre els 6k+k i això vol dir expulsar la corrupció, parar les privatitzacions, recuperar la recaptació de les autopistes, invertir en educació i sanitat, … i per fer això cal una implicació de tothom al carrer. Ara és l’hora de tornar a fer una gran manifestació, que l’ANC no faci comunicats del que s’ha de fer i fer-ho, tornar al carrer i fer sentir la veu del poble un altra vegada, despreciant la k que ens fa entrar els dubtes. Senyors, el sobiranisme ha guanyat amb majoria absoluta. Sortim al carrer i que més que ningú, ho escoltem nosaltres mateixos.

 

P.S.: Que em perdonin els matemàtics. 😉