Els ulls

Em va enganyar i la vaig matar. La Mariona em picava l’ull al final de la conversa. Al trobar-la, acompanyada pels nens, el seu marit, els seus pares o les seves amigues, en una reunió, a la sortida de l’escola o en un esdeveniment social, jo, m’acostava per a presentar els meus respectes, i al acomiadar-nos, em picava l’ull. I quins ulls! El primer que s’ha de fer notar és que eren verds, però no d’aquells amb vetes marrons, sinó amb reflexos entre llimona i mandarina quant treu cap la maduresa. El coll, guarnit de perles, s’alçava maldant d’abandonar el nivell del costum. Mes avall del coll l’ambient resultava cansat, no així les mans que convidaven a l’interlocutor, amb un gest pausat, de baix a dalt, com alleugerint el pessigolleig d’una pestanya, a no parar esment de tota la cruesa que l’envoltava.

Collons! No sabia com prendre-m’ho. Si jo estava casat amb el meu Narcís! Quina complicitat hi podia haver més enllà de que ens agradaven els homes! Aquest pensament em va fer pujar la mosca al nas, i si anava darrera del meu Narcís? Ja sé que el meu Narcís fa goig, però no podia imaginar-me que em fes el salt amb una dona. Per altra banda, qui es podria resistir a la Mariona, quant jo mateix, i que el meu Narcís em perdoni, havia tingut el somni de veure-la despertar al meu costat, de ser el primer en veure obrir aquells ulls donant la benvinguda al matí.

Vaig començar a fiscalitzar tots els gestos, les paraules, les mirades. Una rialla de la Mariona a un comentari del Narcís em trasbalsava. Van començar els retrets i les les insinuacions. Només vaig aconseguir que el Narcís s’anés apartant de mi. A poc a poc vaig bastir un mur de desconfiança, dia a dia, maó a maó. El Narcís em va deixar i el pitjor és que la nostra nena va voler viure amb ell. Jo vaig caure en una profunda depressió. L’única cosa que m’apujava l’ànim era trobar-me amb la Mariona, xerrar una estona i al marxar, que em fes l’ullet. Ja sé el que esteu pensant, però amb tot aquest afer, la Mariona no en tenia cap culpa.

Aquell vespre, al sortir d’una reunió de l’escola, tornant a casa passejant ella i jo sols, m’atreví a parlar-li dels seus ulls, de totes les sensacions i tots els sentiments que em despertaven aquells ulls verds. Ella es va posar a riure de manera descontrolada, es veia que no ho podia evitar, malgrat els seus esforços per no ferir-me. Jo restava estorat. Llavors va dir. Perdona noi, però si porto lentilles de color! La vaig escanyar allí mateix amb el collaret de perles.