Diuen

by poper

Diuen els més vells, que torna a sentir-se aquella remor malaltissa. Diuen, que els senyals oblidats en la negror del passat, es van revelant als ulls avesats. Nous temps, empastifats de sucre candi i vaselina, narcotitzats amb neó i lluentons, amarats i xops d’intranscendència, sords en la cridòria.

Conten, que quant va passar l’altre vegada, els homes i les dones, encoratjats per la força del sofriment, enlluernats per la llum de la raó, no van adonar-se de la magnitud de la lluita ni de la força de l’enemic. Juren i perjuren que ningú, llevat d’uns quants vinguts de fora, entenien el veritable objectiu.

Van fracassar. Traïts, aniquilats, deixats a la feixuga dissort dels vençuts, acabats, rematats, perseguits, escorxats fins a l’ànima, fermats al jou de la por i de l’oblit, vexats en la iniquitat de la història.

Ara, senten els vells senyals i recorden…, fa mal la memòria, com un cop de puny al fetge que escampa el dolor fins les arrels, però ara, el dolor no fa reaccionar al cos, tant sols sacseja la raó adormida que no vol despertar sense albirar un floc d’esperança.

Anuncis