escolis

Estem en guerra

Senyors! quin mal que ha fet l’educació catòlica! qui més qui menys, es creu un redemptor i ens entafora una paràbola d’alt d’una muntanya. Una muntanya de fems! Esgarriats anyells del silenci. Cal ser l’Aníbal que dissecciona, cou i es menja els cervells panòptics (busca la paraula al google, hòstia!). Estem en guerra. Contra qui? On és la cara ? No en té de cara. I això, estimat amic, no havia passat mai.

No em facis riure amb les paraules, a hores d’ara no en queda cap ni una que no s’hagi prostituït. Ja no et queda ni resar, voler ser un mateix és immoral. Quant més aviat ho entenguis, millor. No ets ningú. Hi ha massa gent al món i cal fer neteja.

Desperta ara! O el teu floc d’esperança s’esvairà quant hagis decidit la nacionalitat de la teva mort. Cal guanyar aquesta batalla per seguir lluitant en aquesta guerra.

Anuncis

Diuen

Diuen els més vells, que torna a sentir-se aquella remor malaltissa. Diuen, que els senyals oblidats en la negror del passat, es van revelant als ulls avesats. Nous temps, empastifats de sucre candi i vaselina, narcotitzats amb neó i lluentons, amarats i xops d’intranscendència, sords en la cridòria.

Conten, que quant va passar l’altre vegada, els homes i les dones, encoratjats per la força del sofriment, enlluernats per la llum de la raó, no van adonar-se de la magnitud de la lluita ni de la força de l’enemic. Juren i perjuren que ningú, llevat d’uns quants vinguts de fora, entenien el veritable objectiu.

Van fracassar. Traïts, aniquilats, deixats a la feixuga dissort dels vençuts, acabats, rematats, perseguits, escorxats fins a l’ànima, fermats al jou de la por i de l’oblit, vexats en la iniquitat de la història.

Ara, senten els vells senyals i recorden…, fa mal la memòria, com un cop de puny al fetge que escampa el dolor fins les arrels, però ara, el dolor no fa reaccionar al cos, tant sols sacseja la raó adormida que no vol despertar sense albirar un floc d’esperança.